Aquesta és una pregunta que darrerament m’han fet molt, referint-se a la meva filla, acabada d’arribar a les nostres vides.

Jo sempre somric al meu interlocutor i li dic:

– És clar, com tots els nens.

Després, a la meva resposta la majoria somriuen, i alguns afegeixen:

– Vull dir si plora molt.

I jo dic:

– Si li dono el que demana, no – i somric.

En aquest punt de la conversa normalment tornen a somriure i afegeixen:

– Ja… – I alguns a més hi posen després.- Si li dones tot el que demana la malcriaràs.

Jo només somric, i després deixo que la conversa segueixi cap a altres àmbits.

El cert és que és una conversa molt normal, però que em va donar tema per pensar…

Com és que s’associa plorar amb portar-se malament? S’està portant malament algú que plora? Si és adult també? Jo diria que no, que plorar és una manera d’expressar alguna cosa que se sent. Els adults podem plorar de dolor, de tristesa, de felicitat d’emoció. I els nadons? Perquè ploren els nadons? A l’inici, principalment per les 3 raons de l’ABC, o sigui, Alimentació, Bolquers o Companyia, entre el 95% i el 99% de les ocasions (si no hi ha cap problema de salut), l’altre 1% al 5% seria per quan no es troba bé o té còlics per exemple.

Després ve la segona part, així doncs donar-li el que demana és malcriar-la? A mi em sembla que si el que demana és raonable, no. Donar-li és en tot cas atendre les seves necessitats, I a mi em sembla, que els 3 motius ho són prou de raonables. Sí, tots 3, la companyia també, la demani tant sovint com la demani. I us diré perquè?

Primer perquè la majoria de mamífers, quan neixen, passen la major part del temps acurrucats prop de la mare, que just se separa d’ells per fer les seves necessitats i alimentar-se, però per alguna extranya raó, a algú se li va acudir que els nostres cadells humans no mereixien gaudir d’aquest privilegi, i fins i tot se n’ha fet bandera, i s’han fet manuals sobre ensenyar els nadons a estar sols, i dormir sols (dels quals parlaré en un altre post, però ja us avanço que no hi combrego massa per no dir gens).

Segon, cal tenir en compte que ve d’un entorn (la panxa de la mare) on estava acompanyat 24 hores al dia, i sentia el cor i la veu, i al sortir això ja no és així, és lògic pensar que disminuir aquest temps d’estar amb la mare (o el pare, amb qui es pot vincular perfectament també) ha de ser una cosa progressiva al llarg dels mesos.

Tercer, hem de tenir present que els nostres cossos i biologia són herència evolutiva i que estan adaptats per viure com ho feien els nostres ancestres de les cavernes, i aleshores, la companyia i els braços de la mare significaven protecció contra possibles depredadors, i també escalfor garantida, és a dir, que ser amb la mare augmentava les provabilitats de sobreviure, i intentar sobreviure em sembla una demanda d’allò més raonable.

I quart, perquè encara que la resta de mamífers no estiguessin prop de la mare, que no calgués un temps per a l’adaptació a la vida fora de l’úter, i que l’evolució modifiqués els nostres cossos perquè la protecció contra depredadors i el fred ja no cal perquè vivim en un entorn que ja ofereix aquesta protecció, que t’abracin i et reconfortin és una cosa tant meravellosa, i és tant fantàstic que algú t’acompanyi i t’estimi, que no em ve al cap una sola raó per la qual se li hauria de negar a un fill…

Així doncs pares i mares del món, agafeu els vostres fills i filles a coll tant sovint com volgueu i no tingueu cap por de que això els malcriï, no hi ha cap trastorn relacionat amb haver rebut masses abraçades ni sentir-se massa estimat.

I ja sabeu recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia (que estic segura que si us mireu els vostres fills amb ulls plens d’amor, somriureu molts més cops que 5).

Una abraçada.

 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published.Required fields are marked *