El castigo? No, abraça’l.

Ja sé que tots tenim tant interioritzat el concepte de càstig i que el tenim tant normalitzat que l’hem afegit amb naturalitat al nostre ventall de tècniques pedagògiques. I potser se’ns fa estrany això de pensar en abraçar el nostre fill quan n’ha fet alguna, però potser alguns cops seria el més lògic.

Primer de tot perquè el càstig, tot i que estigui molt extès té alguns riscos:

– Molts cops no disminueix la conducta en si, sinó la conducta quan hi ha la possibilitat del càstig: per exemple com les persones que excedeixen el límit de velocitat, però si hi ha un radar, tornen a la velocitat permesa. En realitat el càstig no ensenya a no córrer, sinó a mirar d’evitar el càstig.

– En si mateix molts cops el càstig no ensenya com comportar-se, només com no comportar-se, per si sol no aporta alternatives.

-Alguns cops esdevé més una mena de “venjança” de l’adult, que així “descarrega” la frustració sentida en no aconseguir que el seu fill faci el que ell vol.

– És molt fàcil acabar associant les emocions negatives del càstig a la persona castigadora, i això és especialment delicat si es tracta de pares i fills.

– Es pot acabar vivint el càstig com un peatge que cal pagar, una mena de penitència, i que a la llarga pot fer que es duguin a terme les conductes que volem eliminar igualment, i que s’accepti el càstig com a part normal.

– No té en compte les emocions, ni les que han dut a fer la conducta, ni les que es poden experimentar després.

I què fem doncs, si no el podem castigar?

– Tingues clar sobretot que quan fa alguna cosa, el seu objectiu no és molestar-te o que t’enfadis, per tant no t’agafis el que fa de manera personal.

-Pregunta-li què li passa, per què s’ha comportat d’una determinada manera, com se sent, etc. Però pregunta-li de manera calmada i amb voluntat d’escoltar-lo, no com una recriminació, potser el podràs ajudar a entendre i reconèixer el que sent i el fa comportar-se així, i poder-li proposar alternatives.

– Fer d’exemple de les conductes que volem que el nostre fill normalitzi i adquireixi, d’aquesta manera aprendrà per imitació com comportar-se. El mateix passa amb allò que no volem que faci, per exemple si no volem que mengi al sofà, no hi mengem nosaltres.

– Reforçar les conductes que volem que repeteixi més, i per reforçar no sempre cal que sigui alguna cosa material, penseu que el reforç més important per al vostre fill és la vostra atenció, i amb l’objectiu que al final el reforç siguin les seves pròpies emocions d’autosatisfacció.

– Ajuda’l a saber exactament què s’espera d’ell en cada moment, amb normes clares i que pugui tenir clars els límits i les conductes apropiades, i a poder-ho discriminar fàcilment. Per exemple no pot ser que si un dia tu tens ganes de jugar no passa res si es posa dret sobre el sofà, però si un dia ho fa i tu no estàs d’humor, llavors el renyis, això l’únic que fa és despistar-lo, o està permès o no, però amb consistència.

– Fem-li reparar en la mesura del possible el que hagi passat. Per exemple si ha vessat aigua, no cal cridar ni enfadar-nos, ni dir, <<vigila!>> o <<mira què has fet!>> ja ho sap, i segur que ha estat un accident,  però si que participi en eixugar el mullader. En aquest cas, netejar no seria un càstig sinó una conseqüència lògica de la primera conducta, si embruto he de netejar, etc.

– Abraça’l encara que no es comporti com t’agradaria, que tingui clar que el teu afecte no depèn de com es comporta, sinó que el té assegurat sempre, passi el que passi, això li donarà seguretat i l’ajudarà a tenir millor autoestima, i potser en moltes ocasions disminuirà la necessitat de fer coses per cridar l’atenció.

Si tot i les alternatives, en algun moment decideixes fer servir el càstig, sobretot recorda:

– MAI facis servir el càstig físic.

– Parla amb veu tranquil·la, sense cridar ni faltar-li al respecte.

– Que sigui immediatament després a la conducta.

–  Que tingui clara quina conducta es castiga en concret i se li faciliti amb claredat quina és la conducta alternativa

– Que el càstig no sigui excessivament llarg ,per exemple a la cadira de pensar no s’hi hauria d’estar més d’1 minut per any de l’infant (i de pas deixa’m afegir que la cadira de pensar, si hi va sol, i no l’acompanyem per fer la reflexió, servirà de ben poquet… vaja, que hi hauria d’haver dues cadires al racó de pensar).

Tot i aquestes premises que poden ajudar a minimitzar el perjudici del càstig en la teva relació amb els teus fills, no els eliminen del tot, i segueix tenint riscos, per tant, et recomano que provis les alternatives proposades abans, que són una manera de posar límits i educar des de l’empatia, molt més afectuosa i respectuosa i tenint en compte la perspectiva de l’infant i les seves necessitats i emocions, fent que se senti comprès i ajudat, i sobretot estimat.

No negaré que totes aquestes tècniques requereixen de més temps i dedicació que no pas el càstig, però pensa que també acaben donant molt millors resultats, tant de conducta de l’infant com de la vostra relació, i sobretot recorda que tu i el teu fill no sou en bàndols oposats, sou part del mateix equip, i que no es tracta només de la conducta i d’educar-lo, sinó també de la vostra relació, que l’objectiu és que pogueu ser feliços.

Una abraçada i ja sabeu, recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia.