Aquesta setmana va sortir en una conversa el mètode Estivill, i em vaig adonar que en un post havia parlat de mètodes que pretenen ensenyar els nadons a estar sols amb els quals no acabo d’estar d’acord, però dels quals no vaig donar les raons. Doncs bé, el mètode Estivill per ensenyar els nadons a dormir sols n’és un d’aquests.

La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser en una telesèrie, on un nadó sempre que els seus pares no hi eren plorava, i els protagonistes es decidien a provar aquest mètode.

La següent vegada, va ser a classe, suposo que com moltes estudiants de carreres relacionades amb la salut i l’educació. Allà, com a bona alumna, en vaig aprendre el funcionament i les recomanacions sobre en quines situacions és pertinent de recomanar-lo.

Amb els anys i la pràctica professional, he decidit, però, no recomanar-lo mai, almenys de moment, ja que presenta al  meu criteri algunes limitacions:

– Els nadons estan programats biològicament per no voler estar sols, ni de dia ni de nit, ja que a la naturalesa quan apareix la nostra espècie, estar sol disminuia considerablement les possibilitats de sobreviure. És cert que l’entorn ha canviat, però ser capaç d’adonar-se d’això requereix d’un procés racional a través de l’ús de parts del cervell que en el nadó són encara molt immadures (recordar per exemple que àrees com la zona frontal no arriben a la maduració completa fins entorn dels 18-20 anys), per tant el nadó fa el que el seu instint li demana, si se sent sol, té por, i com que té por, plora, per tal de rebre companyia i sentir-se segur de nou.

– No s’ha pogut demostrar que el nadó deixi de plorar perquè a través del mètode deixa de sentir-se sol i de necessitar la presència dels pares (que ja hem dit que és un imperatiu biològic i de supervivència), sinó que més aviat, el que sembla és que el nadó deu acabar aprenent que per molt que plori els seus pares no l’agafen, i que per tant decideix deixar de plorar per no malgastar energia, és a dir, se segueix sentint malament i sol però ja no ho expressa.

– No té en compte les repercussions emocionals que pot ocasionar en el nadó el fet de no ser atès per molt que demani.

– No té en compte les repercussions emocionals en els pares, que estan també biològicament predisposats a sentir ganes d’atendre el seu nadó quan aquest plora, i per tant poden viure el procés amb molta angoixa.

– Omet el fet que dormir sol és un acte que en absència de transtorn, quan ens sentim segurs, creixem, i comencem a gaudir de la independència i la llibertat, bé de gust per si sol, i que per tant potser no cal aplicar un mètode a una cosa que es resol habitualment amb la maduració del nadó.

– No té en compte tampoc que la permanència de l’objecte, és a dir, que les coses segueixen existint encara que no les veiem, no s’adquireix completament fins entorn dels 18 mesos, per tant, per al nadó quan no veu alguna cosa o persona, és com si hagués deixat de ser-hi. I què pot haver-hi més greu per a un nadó que el fet de que els seus pares han desaparegut? Quanta ansietat els pot ocasionar no tenir els seus referent al món, les persones amb qui ha establert els vincles primaris i secundaris? Uns vincles que per altra banda sabem que influiran intensament la resta de vincles emocionals que crearà.

En resum, que la meva reticència es basa principalment en què seguint el mètode d’una persona que no hi és present (el que escriu el mètode), els que si que hi són presents ho passaran malament (els pares que el que volen és atendre’l, i el nadó que el que vol és que l’atenguin)

A la vista de tot això, no se m’acut encara una situació en la qual recomanaria aquest mètode.

Més aviat al contrari, si el nadó se sent sol, donem-li companyia, així li estarem donant el missatge de que nosaltres hi som, que l’acompanyem, fins i tot encara que en la nostra presència segueixi plorant perquè se sent malament, o incòmode o li surt una dent, potser no li podem resoldre la causa que el fa plorar, però podem fer que no ho hagi de passar sol. A mesura que creixi, serà cada cop més capaç de sentir-se a gust més lluny de nosaltres, però sabrà que ens hi té.

Una abraçada, i com sempre, recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia.

Leave a Reply

Your email address will not be published.Required fields are marked *