Avui 25 de novembre, o 25N segons aquesta moda que tenim ara d’anomenar les dates en aquest format, tot s’omplirà de missatges de denúncia, de detecció, de prevenció, on pots anar, com hem d’actuar quan detectem casos, i un llarg etc.

Però i quan tot això ja s’ha fet? Què passa després de la violència? Doncs després de més de 10 anys dedicada a la professió, durant els quals he atès diversos casos, us puc dir, que detectar i denunciar només és una petita part.

No entraré a valorar els aspectes legals, les mesures i les ajudes ni la seva pertinença, per a aquests temes ja hi ha experts juristes i assistents que ho farien amb molta més precisió que jo, però si de tota la part emocional.

Quan ja s’ha fet el pas previ i s’ha allunyat de la persona que la maltractava, comença un llarg viatge per al retrobament amb ella mateixa. Estar sotmesa a maltractament crònic afecta de manera molt contundent l’autoestima, allò que els hi han repetit durant tant de temps, ho han acabat creient. No és una feina fàcil, cal treball intens, cal suport professional, però es pot fer.

Al mateix temps cal tornar a forjar contactes i relacios socials amb familiars i amics que per la relació de maltractament s’havien anat tallant.

Cal tornar a disposar d’ingressos i de feina, si en la relació hi havia hagut també violència econòmica i l’havia obligat a deixar de treballar.

En tot aquest procés la persona passa de víctima a supervivent i de supervivent a resilient, és a dir, algú que ha patit violència, que hi ha sobreviscut i que se n’ha sortit.

Explico això perquè és fonamental que es puguin recórrer totes aquests fases, perquè és precisament quan no s’ha pogut fer aquest procés que es pot caure de nou en una relació amb l’agressor o que es pot no reconèixer en una nova parella les senyals que ens haurien de fer sonar totes les alarmes i sortir corrents. Perquè és quan s’ha fet aquest procés que de nou la dona s’estima a si mateixa i sap que com qualsevol ésser humà és mereixedora de respecte, d’afecte i d’amor. I que les relacions saludables només es poden basar en la igualtat, i que la violència de qualsevol tipus no hi té cabuda.

Avui és 25N, un any més el nombre de víctimes es va sumant a totes les d’anys anteriors.

Això ho recordo més que res per recordar que a dia d’avui el nombre de víctimes del feminisme és zero. I que potser seria hora que més homes es puguin declarar alt i clar que són feministes i que junts podrem acabar amb la violència, aquesta i totes a ser possible.

Leave a Reply

Your email address will not be published.Required fields are marked *