Ser mare no cansa

Amb aquest títol segur és molt possible que estiguis llegint per saber cap a on va el text o per verificar que no puc anar més errada. Potser ja t’estàs preguntant com puc estar dient que cuidar dia i nit un ésser petit i pràcticament depenent al 100% no cansa. I si fos així, com és que les mares van sempre tant cansades? En alguns casos arribant fins i tot a tal nivell d’esgotament emocional que es considera patològic, és a dir, com una malaltia.

Si segueixes llegint, suposo que és perquè em fas confiança. Anem a veure doncs perquè dic que ser mare no cansa.

Com he explicat moltes altres vegades nosaltres som prehistòrics. Vivim en el món actual, però amb un cos a mida i adaptat al món prehistòric, a viure a la selva, en coves, a la natura. A més, som un animal gregari, és a dir, que viu en grup.

El que passava a la tribu era que si després de tenir fills una dona no podia caçar o no podia recol·lectar tanta fruita, no passava res, perquè la tribu seguia proveint les necessitats. Si durant el dia l’infant plorava, bé ella o bé algun altre adult de la tribu el podia consolar o acompanyar-la a ella. I si durant la nit l’infant es despertava molts cops per lactar, si la mare dormia una mica més, no passava res.

En canvi la maternitat com està plantejada actualment és retirar la mare de l’entorn productiu i deixar-la completament sola i aïllada a càrrec d’aquest infant, amb l’afegit d’un munt de tasques domèstiques i socials que es pretén que segueixi atenent, i a més, se li dona el missatge que si no treballa no val tant.

Òbviament les mares van cansades i per un tema d’atribució, com que el cansament i dificultats apareixen just després que arribi l’infant, doncs fem una associació ràpida, em sento així perquè ha arribat l’infant i li atribueixo aquest esgotament.

Però no, l’esgotament és fruit d’un entorn que no li permet a la mare fer l’adaptació necessària i els ajustaments que pertoquen en aquesta època vital. És fruit de voler seguir amb el mateix ritme amb tot, és fruit dels despertadors, fruit d’unes baixes de maternitat ridícules i que no s’ajusten a les necessitats ni de mares ni de nadons, fruit de viure aïllats i sense el suport de la tribu, de parelles que no entenen que en aquestes fases han d’assumir potser més responsabilitats en les tasques de la llar.

I per si passa algun polític per aquí, li regalo una idea. Que els primers 2 anys de la criatura li comptin a la mare com a cotitzats el 100% independentment de la jornada que hagi treballat i del sou, i els següents 4 a repartir pare o mare, així, si algú ha de veure reduïda la seva jornada per a conciliar (perquè més escoles bressols no és conciliació ni res que s’hi assembli) almenys no el penalitzi per a la cotització.

No, ser mare no cansa, el que cansa és ser mare en aquest entorn hostil per a la maternitat!

I què podem fer mentrestant? Perquè no n’hi ha prou de dir allò que no rutlla, doncs mentrestant ser una mica antisistema i fer tribu, ser capaces de deixar la casa potes enlaire i fer una migdiada si fa falta, poder contrarestar aquest discurs que només val qui treballa, en definitiva, estimar-nos i cuidar-nos, i sobretot no culpabilitzar-nos.

Una abraçada molt forta i com sempre recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia.