El dia del pare

Diumenge 10, a banda de les eleccions, va ser el dia del pare, no aquí, però sí per a molts països nòrdics, i com que vaig ser un temps noruega d’adopció i me’n vaig emportar una mica al cor, doncs a casa el celebrem aquest dia.

Em va portar a reflexionar sobre el fet de ser pare, no de tenir un fill, sinó de ser pare, de convertir-s’hi.

Hi ha alguna cosa màgica i meravellosa en tot aquest fet. Els fills són una font constant d’aprenentatge, un aprenentatge meravellós per a la vida. Ens obliguen a afrontar els nostres propis fantasmes, a rescatar en algunes ocasions el nen o nena que vam ser, a curar-nos les nostres ferides primer si volem ésser capaços de curar-los les seves quan calgui, d’acompanyar-los com cal des de la tendresa i la comprensió.

I sovint ens ajuden a descobrir dins nostre forces que no sabíem que teníem especialment quan les coses no surten 100% com ens agradaria, quan topem amb algun problema de salut, quan neix abans d’hora, quan ens toca passar dies a l’hospital, quan hem d’afrontar qualsevol de les situacions en les quals no es pensa quan l’estàs esperant… Quan això passa, de sobte descobrim que sempre podem aguantar una mica més, que traiem forces d’on sembla que ja no en queden i que rendir-se no és una opció.

Cal molt de valor, per a fer de pare i de mare cal molt de valor.

Però cal també saber-nos cuidar. Cal saber demanar un descans quan el necessitem, calen 15 minuts de conversa a soles, cal un cafè, cal una dutxa en silenci, cal apagar el pensament de les mil tasques pendents i les mil cites d’agenda.

I sempre que ens faci falta cal demanar ajuda a amics, familiars o a professionals sense complexos perquè demanar ajuda ens farà veure les coses en perspectiva.

Feliç dia del pare, i molt especialment a totes aquelles famílies que afronten situacions peculiars.