La professió de psicòloga va acompanyada d’algunes coses curioses, una d’elles és que enmig de qualsevol conversa i sobre qualsevol tema, algú dels presents et pot mirar i dir: “I tu com a psicòloga què en penses d’això?” I segons el tema algunes vegades es pot donar una resposta científica, i d’altres, simplement admetre que la meva opinió no és més vàlida que qualsevol altra, ja que tot i que els psicòlegs tractem persones, no tot sempre pot tenir base científica, i hi ha cops que simplement tenim opinons. Si que és ben cert que com a persona responsable miro que aquestes opinions siguin fonamentades.

Doncs bé, això que us explico va passar amb el PIN parental. Una amiga va formular la meravellosa pregunta. “I tu com a psicòloga què en penses del PIN parental?”

Doncs bé, tal com ja us he avançat no disposem de cap estudi científic per valorar si aquest PIN millora o empitjora la qualitat de vida dels nens o de la societat, però si que és cert que tenim eines per a reflexionar si és pertinent o no.

A mi el primer que em va venir al cap va ser si es podia permetre que l’educació fos a la carta. Si fent això no podiem estar creant desigualtats entre els nens, que tenen tots els mateixos drets. Què passaria si una família decidís que no vol que els seus fills rebin classes de naturals perquè no volen sentir parlar de la teoria de l’evolució? O que alguns escullin que no cal aprendre matemàtiques? Es pot permetre? Ens podem permetre com a societat que pugin nens ignorants per decisió paterna?

Després la qüestió que se’m va plantejar va ser, i si un pare que abusa del seu fill no vol que aquest rebi classes d’educació sexual o de prevenció de la violència per tal de limitar les ocasions d’explicar-ho a un adult que el pugui ajudar? Si ja són situacions que costen de detectar, si deixem al control dels mateixos pares encara podem estar deixant els nens més indefensos. Hem de pensar que segons la situació familiar, per alguns l’escola és l’única font que tenen d’un punt de vista alternatiu, i aquest punt de vista pot marcar la diferència entre sobreviure o no, créixer i enfortir-se o seguir essent víctimes de la situació que els ha tocat viure. I no els ho podem prendre ni permetre que els seus pares els ho prenguin.

Els nens són dels pares? Com pregonava algun twit. Els infants són persones amb drets i que cal protegir, i en tot cas són responsabilitat dels pares, però no són dels pares. Les persones no poden ser de ningú.

I finalment, els pares no ens podem implicar en l’educació dels fills? I tant, no només ens podem implicar, sinó que ho hem de fer, per això encara és més greu que si topem amb un contingut inadequat, perjudicial per als nens, poc ètics, erronis, masclistes, racistes, discriminatoris, etc no n’hi ha prou amb decidir que el nostre fill o filla no hi assistirà, si topem amb continguts d’aquests el que cal fer és mobilitzar-nos i aconseguir que és canviin perquè no són acceptables.

La funció de l’escola, la bona, la ben feta, la ben pensada, no és ensenyar els nens què cal pensar, sinó ensenyar-los a pensar, i és seguint aquesta màxima que els docents i els equips directius han de pensar els continguts.

Així, que no, no fa cap falta un PIN parental, el que cal és bon diàleg entre famílies i escoles, i sobretot que l’escola sigui un àmbit de protecció dels nostres infants, especialment d’aquells que a casa no la reben. I evidentment, no cal ser psicòloga per veure-ho.

Leave a Reply

Your email address will not be published.Required fields are marked *