L’altre dia estava practicant caligrafia, un tema del qual potser parlaré en un altre post, i es va acostar la meva filla, i em va demanar el retolador lila que tenia a les mans i estava fent servir. El va demanar si us plau amb tota educació i bon to i volum, però li vaig respondre que no li deixava, que l’estava fent servir jo. I tot seguit ella em va respodre “però te l’he demanat si us plau, me l’has de deixar”. Li vaig explicar que ella ho havia demanat molt bé, però que calia que esperés a que jo l’hagués fet servir, que demanar-ho bé no vol dir que ens hagin d’obeir o fer cas al moment, però que igualment és important que demanem les coses bé. Això la va convèncer i pacientment va agafar un altre color fins que li vaig cedir el meu.

I és que certament s’ha escrit molt sobre l’assertivitat i també la gent n’ha llegit molt, tot i que en algunes ocasions el que arriba al públic és una versió totalment esbiaixada i egocèntrica del que és l’assertivitat.

La part més coneguda és la d’aprendre a dir que no sense sentir-se culpable, la que no sempre es recorda és que cal fer-ho a més essent considerat amb l’altra persona, amb amabilitat i intentant entendre-la.

Una altra faceta coneguda també, però potser no tant com l’anterior és aprendre a demanar les coses correctament, bé sigui que ens deixin alguna cosa, que canviin alguna actitud, etc. És a dir saber dir-li al cambrer que el plat que ens han dut no està en condicions, és a dir, no deixar-lo i punt, sinó demanar que el canviin (que seria ser passius) però sense resultar desagradables o marxar del restaurant enfadats (és a dir, sense ser agressius).

Una altra, la que sempre m’agrada ressaltar quan faig cursos d’assertivitat, és entendre que l’altre també té dret a dir que no, a no respondre al que li demanem, i que també té el seu propi món i la seva realitat. Aquesta part sovint és la més difícil de sobreportar, perquè en enfronta a controlar la nostra pròpia frutració, la nostra reacció quan no aconseguim el que volem, la que ens obliga a mirar de cara la nostra part més immadura que acostuma a voler-se sortir amb la seva, i a la qual l’assertivitat li va semblar una mena de fórmula màgica, però resulta que no, no ho és, per aquesta part cal un xic més de treball personal o una lectura.

L’assertivitat és simplement una manera de parlar, d’actuar i de relacionar-nos amb el món i amb nosaltres mateixos, que ens permet com a mínim estar segurs que hem fet les coses bé, encara que el resultat no sigui l’esperat. I tot i que no sigui una fórmula màgica, si que obre moltes portes i ens permet sentir-nos amb pau amb nosaltres mateixos, i si m’ho permeteu afegir, si en el nostre dia a dia l’assertivitat l’acompanyem d’una bona dosis d’empatia i de tendresa, en qüestió de poc, el món millorarà molt.

Que tingueu un bon i assertiu inici de setmana.

Leave a Reply

Your email address will not be published.Required fields are marked *