Des de sempre s’ha percebut la mort com alguna cosa silenciosa, però en realitat poques vegades ho és, la majoria de vegades la mort sorprenia envoltat de gent que estimava el difunt, i més que silenci el que hi havia era una remor de tendresa i xiuxiuejos que podien acompanyar aquesta marxada, i que eren substituits després per sanglots i plors. I després tot i que a les vetlles de tanatori semblarien també silencioses, el cert és que s’omplien de paraules suaus, d’abraçades càlides, es feien grupets per recordar a mitja veu la vida del difunt, i de tant en tant sobresortia algun moment de complicitat per alguna anècdota. Fins i tot a les cerimònies sovint es trenca el silenci per posar cançons, i per sentir de nou a la sortida paraules pel difunt i paraules de suport.

Però la situació que estem vivint i que ens ha obligat a instaurar canvis a la vida quotidiana, ha instaurat també canvis en aquest aspecte. Ha convertit la mort en quelcom completament silenciós i aïllat per a les persones que han perdut algú estimat.

Hi ha persones que estan morint (bé sigui pel coronavirus o una altra causa de salut) sense poder ser acompanyades per les seves persones estimades per reconfortar-les, i trobem també que persones grans que moren per causes naturals, ho fan després de molts dies de no haver pogut rebre visites.

I cada persona que ens deixa en aquest context és una família que no se n’ha pogut acomiadar de prop, que no tindrà la possibilitat de veure el cos, de fer la vetlla, de participar d’una cerimònia de comiat, de rebre el condol en persona.

I perquè és tan important tot això?

Doncs és important perquè fa la mort real, ajuda a fer en el nostre imaginari un espai per aquesta nova realitat, que hi haurà una absència, i és a través de tots aquests rituals (religiosos i/o socials) que ens comencem a fer a la idea de l’absència de la persona, és a través de trobar-nos les persones que l’estimavem en un mateix lloc, de compartir l’enyor, les anècdotes, de vessar les llàgrimes, de riure fins i tot en algun moment per episodis divertits, és a través de tot això que comencem a elaborar el dol. I ha afegit a més la impossibilitat en alguns casos de poder dur a terme el comiat segons els desitjos del difunt.

Però ara la situació ens pren aquesta possibilitat. Genera una situació de dol similar a la que es viu quan algú és a l’estranger i se li mort una persona estimada (no hi ha possibilitat d’acompanyar els darrers moments, ni de veure per propis ulls que és real, ni de compartir el ritual).

Pot ser que aparegui sentiment de culpa per no haver acompanyat, por a estar contagiat un mateix, frustració per la situació, ràbia contra les mesures preses, necessitat de buscar culpables (ja sigui l’administració, etc), tristesa. Són emocions del tot natural i que cal transitar i viure, sense voler reprimir ni ignorar, però que és important que es puguin passar, ja que quedar-nos presos en alguna d’elles per molt de temps pot tenir conseqüències per a la nostra salut emocional.

En aquest sentit, serà important que és puguin fer accions tan mentre duri el confinament com quan es retorni a la normalitat, per treballar el dol des del primer moment i també en diferit, per evitar tenir dols enquistats (és a dir dols que no s’han treballat ni processat sinó ignorat i que després tenen conseqüències de malestar temps després).

Mentre duri el confinament:

  • Treballar el sentiment de culpa per no haver pogut acompanyar, i entendre que és degut a la situació
  • Escriure-li cartes amb allò que sentim, amb les nostres paraules de comiat
  • Poder posar paraules a les emocions que se sentin
  • Recordar de manera conscient una experiència positiva viscuda amb la persona
  • Per part de l’entorn és important que les trucades/videotrucades de suport es dosifiquin i no es concentrin totes en el mateix dia del decés. Recordeu que a la vetlla es fa en grup, però que al telèfon, enllaçar trucades i explicar el mateix molts cops seguits pot tenir un efecte de cansament.
  • Trucar en dies posteriors, i mirar de centrar la conversa en l’estat emocional més que no en la mort en si.

Un cop finalitzat el confinament:

  • Preparar actes de record a la persona que ha faltat bé siguin de caire religiós si la persona professava alguna fe, o de caire més de trobada social o lúdica, és a dir organitzar, trobades, caminades, ballades, el que sigui, però un acte amb la finalitat concreta de recordar la persona.
  • Per part de l’entorn, sobretot ser-hi presents i ajudar a posar paraules a les emocions viscudes totes elles vàlides i naturals degut a la situació.

Caldrà doncs que aquest silenci tan aclaparador que envolta ara mateix els nostres comiats de les persones estimades i sensació de buit, puguin més endavant ser trencats, per trobar la calidesa i l’acompanyament en el comiat, que no haurem pogut tenir en el moment, però que serà important per ajudar a processar la situació i que hi pugui ser en algun moment per tal d’ajudar a elaborar el dol, i a curar les ferides que ens ha deixat.

Els dols no són mai fàcils, però en aquesta situació ho són encara menys.

Siguem-ne conscients, i sobretot, cuidem-nos.

Leave a Reply

Your email address will not be published.Required fields are marked *