És possible que hagis sentit aquesta expressió de superar el dol, de fet està molt extesa i fins i tot algunes vegades es vincula a un periode de temps determinat sota frases de l’estil “no ho hauries d’haver superat ja?”.

És important entendre que potser aquestes frases, aquesta pressa per “superar-ho” i aquestes idees de pressió temporal, provinguin de la pròpia incapacitat que qui la diu té per gestionar el concepte de la mort i tenir-hi una relació saludable (sí, es pot tenir una relació saludable amb la mort). Però tot i que aquests comentaris no estiguin fets des de la voluntat de generar patiment, sinó que es facin amb les millors intencions, a vegades afegeixen aquest patiment i malestar.

Els dols no se superen, s’elaboren i s’integren, i s’aprèn a viure amb la pèrdua i a poder ser feliç malgrat la pèrdua, però no se superen, i hem de mirar per tant que aquesta idea de “superar-los” es substitueixi.

Pel que fa al marc temporal, es considera que un dol natural, pot trigar entre 1 i 2 anys a elaborar-se, això és així perquè el primer any de la pèrdua conté totes les efemèrides, i dates que suposen fites que cal viure i que pot ser que generin cert malestar emocional. És a dir, que durant aquest primer any, trobem tot un seguit de dates assenyalades en les quals la persona estimada ja no hi és, com ara el seu primer aniversari, el sant, les vacances, el nadal, celebracions diverses, dates importants i finalment l’aniversari de la seva mort. Totes aquestes dates poden suposar un augment del malestar i del dolor que es va gestionant al llarg d’aquest primer any i que permet elaborar el dol, i durant el segon any s’integra aquesta vivència.

Durant aquest procés es transita per diverses fases, podem trobar diferents autors, però una de les distincions més extenses és la que us poso a continuació.

  • Negació
  • Confusió
  • Ira i ràbia
  • Dolor i culpa
  • Tristesa
  • Acceptació
  • Reestabliment o aprenentage

Aquestes fases si bé a nivell teòric estan ben delimitades a la realitat no es presenten en ordre ni de manera seqüencial, sinó que experimentem periòdes on una d’aquestes emocions és la més predominant, però no la única, i que es poden anar alternant, i això és part del procés normal.

Has de pensar que si estàs en dol, el teu cervell està fent un esforç titànic per entendre que la realitat ha canviat cap a una versió de la realitat que li agrada menys, i que a més hi ha el dolor per la certesa de no tornar a veure una persona estimada, és a dir que les eines que habitualment fem servir per al control de les emocions no estan disponibles precisament per la magnitud de les emocions (parlem a vegades del segrest emocional). Per això és tant important que durant aquest periode hi hagi un entorn que deixi espai per aquestes emocions i les accepti i les toleri sense jutjar.

En cas que el dol es prolongui més d’1 o 2 anys en el temps, ens trobaríem davant del que anomenem un dol patològic, és a dir, que després de la mort de la persona estimada, al llarg d’aquests 2 anys la persona no ha pogut integrar la pèrdua i segueix tenint dificultats considerables en la vida diària.

Cal tenir en compte que hi ha determinades morts que poden conduir a un dol patològic amb més facilitat. Algunes d’aquestes són morts inesperades, mort després de malalties de llarga durada, morts per suicidi, mort de la parella, mort d’un fill/a. En aquestes casos sovint és recomanable buscar acompanyament per a l’elaboració del dol molt abans de que el dol sigui considerat patològic.

Davant d’un succés de tal magnitud com és la mort d’una persona estimada, és més important que mai que ens cuidem o almenys que ens deixem cuidar.

Cuidem-nos.

Leave a Reply

Your email address will not be published.Required fields are marked *