a la panxa de la mare

Aquest vespre he anat a nedar. Després d’un determinat nombre de piscines, no diré quantes, enfundada en aquell meravellós gorro que em deixa una expressió de sorpresa permanent a la cara, me n’he anat una estoneta a la piscina petita, amb aigua més calentona (no gaire més) a deixar-me flotar una estona.

És una sensació agradable la de flotar, m’estava mirant el sostre i he començat a pensar sobre això, com arriba a ser d’agradable deixar-se flotar, i he començat a intentar pensar en algú a qui no li agradés,  i no he estat capaç de trobar ningú,  fins i tot persones que conec a qui no agrada nedar ni l’aigua en general, gaudeixen de la sensació d’estar-se relaxat a la banyera per exemple.

Podria ser que fos degut a que aquesta sensació és la més semblant possible a aquella primera sensació de ser a la panxa de la mare, en un entorn de total seguretat i benestar, i que en algun lloc de la nostra memòria, la part més primitiva i emocional, en un moment on el nostre pensament encara ni disposa de paraules per organitzar-se, ho emmagatzemem en forma de sensació i d’emoció.

De la mateixa manera que emmagatzemem també la sensació d’estar completament envoltats per una persona, tenim algú altre en contacte amb el nostre cos, per això ens reporta tant benestar que ens abracin, no només a nivell emocional i de connexió amb el altres, sinó també a través de la química que es desencadena en aquells moments.

Així doncs, aquests primers mesos d’existència deixen en la nostra memòria inconscient, traces de dues coses que ens fan sentir bé, i que sovint no sabem perquè,  doncs aquesta podria ser l’explicació, i fet i fet, si no la fos, no hi ha res de mal en deixar-nos flotar de tant en tant, i fer i rebre abraçades, així que ja sabeu.

I com sempre, recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia.