Amb el context actual, aquesta setmana era gairebé obligatòria que el tema del blog anés lligat als Òscars o al Coronavirus, i he preferit de moment deixar el coronavirus, entre altres coses perquè de moment no totes les informacions estan clares, i quan escrigui al respecte posarem en marxa la meva part més científica per poder-vos explicar les coses el màxim de fiables.

Així que avui parlaré dels Òscars, que aquest any, si es volia hi havia molt per reflexionar amb la psicologia.

Per començar la més òbvia, que és Joker, (Joaquin Phoenix, millor actor) on es donava un enfoc cap a la malaltia mental, que es pot considerar més o menys encertat, però que si que cal dir que ha aconseguit conectar amb el públic, i transmetre més la vesant humana i el seu patiment, així com la importància que l’entorn i rebre el suport adequat pot tenir en el desenvolupament i desenllaç de les malalties mentals.

Després la pel·lícula 1917 (Òscars de tipus tècnic), on deixant de banda totes les implicacions de la Guerra en la salut mental de tothom que s’hi veu involucrat o n’és testimoni, em va fer pensar en les ferides, les ferides físiques, en com un tros de metralla dins el cos si no es treu, si no es fa net al moment, ens pot donar problemes al cap de molt temps, i amb les ferides emocionals si hi pensem és una mica al mateix, tenim una ferida que remenar al moment fa mal, però molt més mal farà si l’hem de remenar en un futur, quan amb tot tancat el tros de metralla ens comenci a fer la murga i haguem d’operar per no perdre una part del cos, així que allò que ens passa, millor desinfectar la ferida al moment, encara que faci mal, i això és el que fem a consulta.

Sobre la gran guanyadora a l’Òscar a millor pel·lícula, Paràsits, que tot i que no he vist, n’he llegit les crítiques, i imagino que el títol és força revelador, vaig pensar en els paràsits emocionals que a vegades portem, persones del nostre entorn que ens xuclen l’energia, que es beneficien de nosaltres, que se’n miren d’aprofitar, amb els quals no hi ha relacions equitatives, persones que en alguns llibres s’anomenen tòxiques, tot i que aquesta manera d’anomenar-les no m’acaba de convèncer…, i com ho fem, com ho gestionem quan ens els creuem a la vida, com afrontem les situacions, les converses, etc, som capaços fins i tot si convé de trencar amb aquestes relacions?

O l’Òscar al millor documental per American Factory on recollia l’estatueta l’equip amb Julia Reichert lluint el cap nu, i que en el primer que vaig pensar va ser en https://www.facebook.com/aPeloAlopecia/ que fa algun temps que segueixo i que reivindiquen aquest dret per a les dones també, que no tenir cabell també és una realitat per a moltes dones com ho ha estat per a homes i que de la mateixa manera s’ha de poder visibilitzar i viure amb naturalitat, que potser no és el que haurien escollit (tampoc ho és per a la majoria d’homes calbs que conec) però és la que ha tocat, i com a tal s’ha de poder viure i acceptar, no només a nivell personal sinó social.

Ja veieu que els Òscars em van donar molt per a pensar, i no voldria acabar el text sense recordar el valor terapèutic que tenen en moltes ocasions les pel·lícules, que igual com moltes altres modalitats d’art, ens pot ajudar a treure emocions que portem dins, acompanyar-nos en el moment que passem o potser simplement distreure’ns.

Una abraçada cinèfila aquesta setmana.

Leave a Reply

Your email address will not be published.Required fields are marked *